El vídeo penjat al Blink sobre l'entrevista realitzada per Punset a Marc Prensky, un expert de videojocs i aprenentatge que veu l’educació del futur i vol trencar amb tot el que hi ha ara, ens desvetllen alguns dels secrets de l'educació dels nens d'avui en dia i ens informa de les seves necessitats.
"El profesor del siglo XXI ha de preparar a sus estudiantes para un futuro incierto"
Amb aquesta cita comença l'entrevista. La necessitat d’una renovació a l’educació comença a sobrepassar els límits i és, doncs, en aquesta entrevista on ens explica el perquè d'aquesta necessitat. Aquest canvi pedagògic ha de tenir en compte el gran paper de les noves tecnologies.
Els nens d’ara són diferents als d’abans. Per tant, també s’ha de transformar la manera d’ensenyar d’abans a una actual. Per adquirir això, fa falta adquirir noves habilitats, noves competències. No obstant, no hem de deixar la idea d'aprendre a treballar en equip, gestionar les emocions bàsiques i universals amb les què venim al món, a més.
Com podem aconseguir que els alumnes estiguin més centrats en el seu propi aprenentatge? Quin és el paper del professor a l’aula al segle XXI? Quina és la funció de la tecnologia en el procés d’aprenentatge del segle XXI? Aquestes són algunes de les qüestions que Punset planteja a Prensky a la seva entrevista. "Els ordinadors i els videojocs no són tan dolents com diuen" – afirma Prensky, perquè ens diverteix, ens impliquen apassionadament, són conflicte, competició, repte i oposició, són regles i això comporta una disciplina i uns objectius. Cert és que s'ha demostrat que els qui van jugar a videojocs quan eren petits ara són millors a la seva professió. Són millors metges, millors músics, els que han jugat a videojocs. Els videojocs t’ensenyen a assumir riscos, a prendre bones decisions. Aconseguir que els pares i fills juguessin al mateix joc faria que es cooperés més amb els pares. I és que el fet que els nens vulguin jugar a aquesta mena de jocs no significa que siguin uns nens reservats.
Cada cop, els jocs són més realistes i és més fàcil posar-t’hi dins. Poder crear el teu personatge i personalitzar-lo et fa desenvolupar la creativitat. Valors tan importants com el civisme, la solidaritat, l' empatia, la tolerància, paciència, comprensió és el que s’ha de posar en marxa per anar assolint els nivells dels jocs. El joc necessita llibertat, un rol, una posició lliure. Quan veus un ull que et controla, el joc es reprimeix. Per això és important la idea que els pares deixin jugar als seus fills i no limitin les seves possibilitats.
Durant l'entrevista es parla del concepte de "Natius digitals" i "Immigrants digitals". Aquests conceptes volen dir que neixen amb videojocs. Certs estudis, tal i com afirma Prensky a l'entrevista, afirmen que un nen es passa 5.000 hores llegint i 10.000 hores jugant a videojocs. La xifra de la generació antiga és molt diferent, conseqüència que fa el fet que llegir fa que hi hagi una història, mentre els videojocs porten una decisió ràpida. Una persona "immigrant digital", com pot ser una persona de la tercera edat, es farà amb aquesta tecnologia amb més dificultat, pel simple fet que necessitarà crear la necessitat de donar-li un ús (exemple: telèfon i telèfon mòbil). Ningú es pregunta si es necessita o no, però s’ha anat incorporant.
És important que els pares entenguin que un videojoc no és només un problema que costa 50 euros, sinó que per als nens és un repte, una manera de resoldre aquests problemes. És important felicitar-los en lloc de dir que deixin de jugar. Segons s'explica, quan abans es comprava un equip tecnològic, el primer que es feia era llegir les instruccions. Ara, el primer que es fa és posar-lo en marxa. Prensky afirma que "Experiencias diversas comportan estructuras cerebrales diferentes y que la estructura cerebral de alguien que ha crecido con los videojuegos es diferente a la de alguien que no lo ha hecho." Independentment de quines siguin, les experiències que vivim influeixen al nostre cervell. D'altra banda, ens preguntem si el problema que tenen els natius digitals és que no saben centrar l’atenció a un sol problema. El més important per a una persona és l’atenció. Tal i com s'argumenta a l'entrevista, es va fer un experiment: uns nens mirant la televisió i uns altres nens mirant un videojoc. Tots dos saben què està passant. L’important és que no totes les coses requereixen la mateixa atenció. No només ens hem de centrar en fer una cosa a la vegada (conduir i escoltar música), sinó que podem enfocar la nostra atenció cap a diversos punts a la vegada.
En una classe tradicional, les classes eren molt més uniformes, molt més dirigides i pautades. La incorporació de la tecnologia ha incorporat una diversitat enorme, de tal manera que pots tenir un alumne realitzant una activitat, un altre grup d’alumnes realitzant una altra activitat i cadascun aprèn quelcom diferent. La tecnologia ens ajuda a saber cooperar amb els altres, accedir a la informació, realitzar les teves pròpies presentacions, els teus propis dissenys, aprendre altres idiomes o a llegir. L’educació ha d’adaptar-se a les necessitats futures dels alumnes. No obstant, tot això també té uns riscos. Per això l’alumne ha de ser responsable davant aquest aprenentatge. Hi ha molts perills a Internet, perills de mostrar dates personals, perills que et facin perdre una visió de la realitat, etc.
El canvi que està demanant l’educació ha de ser realista, adaptat al moment actual. No podem estar amb mètodes del segle XIX a classes del segle XXI. No és que els nens no puguin prestar atenció, sinó que ells decideixen no prestar atenció. Segons el que els interessa, es mostren més o menys atents. Quan els nens no es mostren atents a classe és perquè pensen que a fora poden fer quelcom més poderós. Els nens són capaços de passar-se tantes hores davant un ordinador perquè obtenen quelcom a canvi. Vivim en una era de pantalles. No sempre serà així. Va haver-hi un temps en què els nens no aixecaven el cap dels llibres i la gent es queixava. Ara, els hi encantaria tornar a aquella època i, actualment, el deure de les escoles és motivar als alumnes. Per això els mestres no desapareixeran. I bé, com podem obrir la llum del seu interès perquè estiguin atents? Una resposta tan senzilla com la que dóna Prensky: "Amb allò que més els hi apassiona."
Els nens són coets. Són ràpids, difícils de controlar, necessiten ser programats, bons pilots, etc. però tenen un retorn potencial enorme. És el que hem de descobrir. Si els estudiants són coets, què són els educadors? Per això, l’educació és una ciència espacial. Els coets obeeixen a les regles de la física, però a vegades no sabem a qui obeeixen els nostres nens. No solament hem de preparar-los pels exàmens, a llegir, a escirure, sinó pel futur desconegut.
"La antigua forma de ensenyar es aburrida. La nueva se basa en que los chicos aprendan solos"
No hay comentarios:
Publicar un comentario